No tinc massa temps, així que deixo aquesta fotografia de Robert Doisneau que m'agrada perquè mostra una mica com som les persones. La senyora li ensenya al seu marit un quadre que creu que quedaria molt bé penjat al menjador de casa mentre ell tot dient-li "si si, carinyo" es mira el cul de la joveneta pensant "ufff això sí que és un cu...quadre!". Sort que no tots els homes són així.
En fi, després de treballar la foto a classe vaig trobar interessant penjar-la i pensar tots en la doble cara que tenim, tot és molt maco per davant però per darrera (o no tant darrera) sovint la realitat ens sorprèn, tot són secrets en aquesta vida! Però tal i com una gran persona (el meu pare) em va dir: a vegades és necessari guardar-nos algun secret per a nosaltres. Doncs això.
Un petó.
2 comentaris:
la humanitat i la seva constant cerca del que no podrà tenir mai...
els secrets per això hi són, perquè sempre acaben deixant de ser-ho.
Atentament,
Gabrielle
osti tu quin sustu mha fmut el teu blog.. només obrir-lo i SORPRESA!! una veu en off m'ha començat a parlar d'un joc etc etc etc...
T'enyoro...
i molt!!
Fins molt aviat nina!!!
PIM
Publica un comentari a l'entrada